Pujol y la Cataluña confusa e invertebrada

julio 20, 2009 | 4 Comentarios

El voto del último Estatuto catalán dejó al descubierto, para mi sensibilidad, una Cataluña invertebrada. Tres años más tarde, Jordi Pujol denuncia los riesgos de un futuro colectivo “poco estable”.

[ .. ]

Hace diez meses, la Associació Catalana de Sociologia y el Institut d’Estudis Catalans insistían en la emergencia de una Cataluña “confusa y perpleja, desconocida hasta hoy”.

Hoy, el ex presidente Pujol afirma con melancólica gravedad que “no puede construirse un país a bases de subastas y habilidades puntales”, temiendo que “no tengamos un futuro colectivo estable y realmente constructivo”, al que yo he aludido en términos menos líricos, España - Cataluña… enjauladas, hipotecadas:

[ .. ] No es pot construir un país a base de subhastes i habilitats puntuals, sinó sobre un entramat sòlid de lleis fonamentals. Per això s’ha fet el nou Estatut, que és el que ara marca la diferència amb la situació anterior. Si això no és respectat pels de fora i defensat des de dintre no tindrem un futur col·lectiu estable i realment constructiu. [ .. ] [Jordi Pujol, 20 julio 2009. Declaració institucional del MH Sr. Jordi Pujol sobre el finançament].

Posted in España, Cataluña | [PRINT] | Trackback


Comentarios

4 Comentarios

  1. maty, julio 20, 2009 - 8:06 pm
    Usando Mozilla Firefox Mozilla Firefox 3.5.1 en Windows Windows XP

    Que si país, que si la lengua, que si… pero casi nunca los ciudadanos y su bienestar.

  2. JP Quiñonero, julio 21, 2009 - 8:45 am
    Usando Mozilla Firefox Mozilla Firefox 3.0.11 en Windows Windows XP

    Maty,

    Quien no tiene no fe a Dios. No,

    Q.-

  3. Los náufragos del Tinell, la bancarrota y la Cataluña cainita | Una temporada en el infierno, julio 28, 2009 - 1:24 am
    Usando WordPress WordPress 2.0.11

    […] Lo confuso e invertebrado [Pujol y la Cataluña confusa e invertebrada] hace más visibles maldades carnívoras, que la caída de Joan Saura deja al descubierto con crueldad. Salvador Sostres -el equivalente, en Barna. de la castiza tradición navajera- lo ilustra de este modo: Ha caigut Joan Saura perquè el seu propi partit l’ha obligat a retirar-se i d’aquell Pacte del Tinell que tantes esperances concità ja només en queden les cendres d’un projecte que agonitza i el total i absolut fracàs dels 3 personatges que l’integraren. Tantes esperances i un per un han anat caient com les mosques. Sembla que fos ahir i la joguina s’ha trencat. Després de 40 anys de Franco i de 23 de Jordi Pujol, tingueren per fi la seva oportunitat i la malbarataren. No hi ha hagut pitjor desventura política a Catalunya d’ençà de la restauració democràtica. Després de tant pamflet, de tanta agitació i de tanta propaganda; i del pla moral de superioritat des del qual l’esquerra ha cregut sempre que li parlava a Convergència, tots ells s’han anat esvaint sense pena ni glòria, amb deshonor i sense haver deixat res de valuós consignat. Cau Saura com abans caigueren Carod i Maragall. Tantes esperances i aquesta vergonya final. Amb tots els seus defectes, amb totes les seves limitacions i covardies, el president Pujol regna en l’imaginari col·lectiu dels catalans sense haver estat superat encara. De fet, l’únic que en alguna cosa l’ha superat ha estat l’Artur Mas, assumint compromisos sobiranistes més enllà del regionalisme pidolaire dels 23 anys. I que ens féu tant de mal. Cau Saura i amb ell la política més absurda que hem conegut en els darrers temps a Catalunya: el seu gust compulsiu per la inconsistència, tants lemes que no volien dir res per excitar la tribu preintel·lectual que han estat els seus votants. La pantomima de l’ecologisme, l’antiamericanisme atroç, l’odi a la dreta com si Convergència fos de dretes i una obediència canina al PSC. Tantes esperances i ara Montilla al centre del tripartit mentre els altres 2 socis naufraguen devorats per llurs propis fills. Cau l’última icona del Pacte del Tinell, i amb ella un dels episodis més incomprensibles i més tristos de la política catalana. Si alguna cosa important n’hem de treure del pas de Joan Saura per la política és que un ridícul tan extrem hauríem de mirar de no tornar-lo a repetir mai més. [AVUI, 26 julio del 2009. Salvador Sostres,  Tantes esperances]. […]

  4. Una temporada en el infierno, septiembre 4, 2011 - 6:41 pm
    Usando WordPress WordPress 2.0.11

    […] Pujol y la Cataluña confusa e invertebrada. […]

Comparte tu opinión