12 Comentarios

1. Armando, julio 28, 2009 - 8:24 am
   Usando Mozilla Firefox 3.0.5 en Windows XP

   Sostres es uno de los grandes incomprendidos (no negaré que por méritos propios) de las letras/la prensa patria. Yo quiero romper una lanza por él aquí, no como la de Girauta, no le conozco personalmente. Pero sí que me gustaría matizar lo de:

   Salvador Sostres -el equivalente, en Barna. de la castiza tradición navajera-

   Porque Sostres puede ser cualquier cosa (un incendiario provocador de una sensibilidad extraordinaria) pero va siempre de frente, habla claro y está dispuesto a asumir las consecuencias de sus palabras. Si es un columnista pagado por CIU (o mejor dicho por Convergència) siempre lo ha dejado claro. No se esconde y es de agradecer.

   Os dejo un par de muestras del Sostres que más me gusta, el crítico culinario costumbrista:

   No hi ha res de tan iconogràfic com un dinar de senyores riques i desocupades, d’entre 60 i 70 anys, a l’Upper East Side de Manhhatan. No hi ha res de tan iconogràfic de la dreta de veritat, de l’estètica conservadora, gens ampul·losa, enemgia d’estridències, però que tan exactament realitza la idea del luxe que tothom desitja, i que només perquè la senten inabastable alguns cauen en la vulgaritat de menysprear-la, en lloc de continuar-la somiant. Entre Lexington i la Tercera, al carrer 64, restaurant Jojo, propietat del cèlebre Jean-Georges Vongeritchen. Té d’altres restaurants, però aquí fou el primer, als baixos d’una d’aquestes cases on és equivocat no viure-hi, la decoració estudiadament decadent, velluts i cortinatges, colors tènues, ambient recollit, il·uminació educada, la cuina d’una delicadesa extraordinària; hem tastat el bacallà amb samfaina més elegant del món, el punt de cocció era un miracle, les verduretes fresques i relluents, tallades molt primes, i molt ben tractades. El cap de sala és d’una amabilitat irònica i sofisticada, amb el discurs no verbal modula la intenció de cada paraula. Americana Jil Sander impecable. Dinar de senyores d’entre 60 i 70 anys, pentinats exactes, bisturí total, Chanel és l’amo, però també hi ha algun Armani. La conversa és un intens safreig amb molta audàcia. És perfecta l’harmonia d’aquest restaurant: la cuina, la decoració i el seu públic principal. Si no ets de dreta, t’hi acabes tornant. Una estilització de la vida emocionant, quasi em cau una llàgrima. La superioritat inconogràfica de la dreta, formalitat i sarcasme, l’abisme del bisturí, dinar de dia feiner de senyores desocupades, verí letal a cada frase. “No us heu preguntat mai per què hi ha la gent que va amb bambes?”.

   Passejàvem per la Cinquena cap al centre Rockefeller. Un aiguat s’ha desfermat de cop, just quan érem a l’alçada de l’hotel Península. El bar del restaurant és negre i blanc, petit, cuidadosament il·luminat, els escambells de la barra tenen un respatller més allargat del que és habitual i resulten molt confortables. Són les 7, ja és fosc a Manhattan. Un dels pocs bars de lac iutat que no presumeix de vistes, és més: als finestrals hi ha cortines. És un bon auguri, que el barman l’acaba de confirmar amb la conversa que tenim per decidir la copa, que acaba sent, sobre la base alcohòlica de la ginebra, acompanyada de suc de llimona i d’un licor floral una mica per putes però que en l’ajustada mesura que ens en posa hi aporta un toc ben agradable. Millor no podríem estar, però la copa, la sola copa que de fet ens prenem, acaba tenint un efecte brutal sobre nosaltres. Vocalització defectuosa, riure imparable. A les 10 tenim taula al Perry, un altre dels restaurants del cuiner Vongertichen. Per cert que a l’Anna, el Nobu de Tribecca, li va encanatr. És més bulliciós que el de la Cinquena, les tauls estan una mica més a prop les unes de les altres, però per fortuna ens va tocar un raconet al fons de la sala que encara quedava una mica reservat. la gran troballa de la nit va ser la carn. El Nobu ha desenvolupat una manera de presentar el sashimi (peix cru) que en diu sahimi new style, i que consisteix a coure una mica el peix, molt poc, i més aviat amb les salses que no pas amb el foc, tot i que també el passa lleugerament pel foc. Bé, fins aquí la primera part de la novetat, aquest cru subtilment trencat, que jo crec que és un encert, i a mi les coses crues m’agraden, però quan a més a més de la natura telle quelle hi trobes la mà de l’home, el punt de cocció, encara que sigui lleu, a través de la salsa i el foc, encara m’agrada més. La segona part de la novetat és que el senyor Matsuhisha ha decidit incorporar la carn al seu nou estil de fer sahimi. És extraordinari. Noti’s que parlem tota l’estona de tècniques, els productes són els de sempre. La cuina japonesa no són uns productes, ni tan sols uns plats sinó unes tècniques. La carn incorporada al sahimi. Tècnica. Tot i que és veritat que en aquest cas concret cal parlar també de producte. Aquest nou sashimi el Nobu el fa amb carn de Kobe. La ciutat de Kobe és la capital del ken de Hyogo a l’illa de Honshu, al Japó. És un port molt important al golf d’Osaka, i és centre industrial d’alts forns, drassanes indústries mecàniques, químiques, tèxtils i de cautxú, entre d’altres. D’aquesta ciutat és originari el bou Tajima, de pell negra, conegut uinversalment amb el nom de bou de Kobe, i la carn que dóna, com a carn de Kobe. No hi ha més de 300 granges que es dediquin a la criança d’aquests bous, perquè tot i que reporta beneficis molt sucosos, és molt queferosa i complicada. Sobre la carn de Kobe hi ha molt de mite i molt animal, compte que no t’estiguin enredant. Al poble de Kobe abeuren els bous amb cervesa, que els estimula la gana, i no només això, sinó que per motius encara no del tot explicats, aquesta cervesa interacciona amb el greix de l’animal, eliminant-lo, de manera que la carn, després, serà, pràcticament, tot carn. De fet. l’autentificació de la carn de Kobe es basa en l’índex de massa corporal, que no supera mai el valor de 6, la qual cosa vol dir que el greix quasi no existeix. Són bous molt cuidats amb molta cura, fins i tot amb massatges diaris, perquè els millora el to muscular i els fa viure més relaxats, i això també afecta a la qualitat final de la carn. L’excentricitat més comentada és que de tant en tant reben banys de sake, el vi japonès fet a partir de l’arròs, que acaba de conferir-li a la textura de la carn la suavitat desitjada. I encara que sembli ridícul, és del tot veritat que la carn que en resulta és molt més tendra, gustosa i, sobretot, fina que la carn habitual. La principal característica d’aquesta carn és la finor, i és per això que dic que hi ha molt animal. Molt animal que a Barcelona te la serveix en daus o en entrecot. Això és desaprofitar-la completament, carregar-se’n la gràcia. Quina finor vols notar-hi, en un dau o en un entrecot? L’únic que la fa perfecta, a Barcelona, és el Carles Abellán, al Comerç 24. Te la serveix en làmines molt primes i aleshores sí que pots percebre aquesta finor, aquesta finor que tant d’esforç ha costat als seus productors i que, per descomptat, tants diners t’acaba costant. Al Nobu, 6 unces, 114 dòlars. Servida en el seu punt exacte. Tota finor, realment extraordinària.

2. Armando, julio 28, 2009 - 8:25 am
   Usando Mozilla Firefox 3.0.5 en Windows XP

   Y el burgués emotivo:

   Tarda de novembre que de sobte et poses a ploure i han baixat les temperatures. El sol es resisteix a caure i encara queden restes de llum de dia. Abans de fer-se fosc, tot es torna ocre. La minyona planxa a la sala i escolta ballenatos, música del seu país, sona metàl·lica i remota. Com la ràdio de l’àvia a la cuina mentre jo a la cambra feia els deures. La gosseta dorm sota aquesta taula de vidre i la seva respiració m’acompassa el ritme de l’escriptura. Tarda de novembre que t’has posat a ploure, han passat molts novembres però encara m’agrada la pluja. Surto de casa i donen al jardí les finestres dels altres edificis. Una tieta que mira la tele i un nen que fa deures. És el relleu exacte dels novembres, la plenitud d’una idea de civilització després de la barbàrie de l’estiu i abans de l’eufòria nadalenca. Una tieta que mira la tele i un nen que fa deures. Una minyona que planxa camises i escolta música de casa seva. Després es fa fosc i ja són les set i els nens surten de judo, natació o música, estan cansats però encara inquiets. Famolencs, ja saben què toca per sopar i que avui fan el seu programa preferit de la tele. Sempre queda temps per fer els deures, fins que encabat la son els venç i l’endemà van a escola amb els pixats al ventre. No hi ha res tan precís com la tardor, bisturí, graduació exacta de la vista. La tardor on madura el món i la sensualitat es demostra més plaent que els excessos. És com sempre però una mica més dens. És com sempre, però una mica més a poc a poc. És com sempre, però una mica més endins, més transcendent, més lluny del sac buit i més a prop de Déu. Encara m’agrada la pluja, i sentir remota la música de la minyona. La gosseta dorm sota la taula de vidre, recargolada, quasi rodona, i tot té un gust de plat de caça, amb foie i tòfones.

   Pido disculpas por el exceso.

3. JP Quiñonero, julio 28, 2009 - 8:55 am
   Usando Mozilla Firefox 3.5.1 en Windows XP

   Armando,

   No conozco al personaje. Confieso, si, que se me han puesto los pelos de punta las pocas veces que lo he leído en el Avui, muy de tarde en tarde. En esas ocasiones, ha utilizado siempre un lenguaje tabernario, chulesco, insultante (recuerdo una cosa diciendo que en su casa solo hablaba castellano la sirvienta), muy propia de la tradición navajera mesetaria, tan actual…

   Q.-

   PS. En ocasiones, lo navajero no quita el talento. Véase Quevedo.

4. Armando, julio 28, 2009 - 9:06 am
   Usando Mozilla Firefox 3.0.5 en Windows XP

   Insisto,

   Cualquier cosa menos navajero. Por supuesto chulesco, insultante, tabernario. Incluso mal leído (como muchíiiisimos de sus seguidores/hooligans) puede llegar a ser peligroso. Pero tambien Heidegger o el propio Nietzsche.

   Ese artículo, el de la minyona, que dio pie precisamente al de Girauta, es un ejemplo paradigmático de la voluntad provocadora de Sostres y de los efectos de su prosa incendiaria.

   Para mi, el mejor adjetivo que se le ha colocado es del maestro Arcadi Espada “el niño Salvador Sostres”

5. Armando, julio 28, 2009 - 9:14 am
   Usando Mozilla Firefox 3.0.5 en Windows XP

   Mal leído, como hacen muchos de sus hooligans, quería decir.

6. Nina, julio 28, 2009 - 5:34 pm
   Usando Mozilla Firefox 3.5.1 en Windows XP

   Caray, y yo sin enterarme… Qué bonito es que un escribano de diarios tenga lectores atentos y tan comprensivos, qué bonito

7. JP Quiñonero, julio 28, 2009 - 5:45 pm
   Usando Mozilla Firefox 3.5.1 en Windows XP

   Armando, Nina…

   Armando,

   Te confieso mi Ignorancia absoluta sobre todos esos mundos.

   Nina,

   No sé si sospechar alguna “maldad” (¿?) contra alguien de quien lo ignoro todo…

   Q.-

   PS. Sorry por mi “espesez” (sic), con este bochorno.

8. Armando, julio 28, 2009 - 6:36 pm
   Usando Mozilla Firefox 3.5.1 en Windows Vista

   Nina,

   Esos mundos (como todos) tienen unas raíces complejas y profundas que no se pueden comprender si no es escavando un poco. Y en este, da la casualidad que he visto los rizomas.

   Sólo pretendía dar un contrapunto al adjetivo navajero que no creo que haga justicia, nada más. Porque nuestro anfitrión nos da esa oportunidad y, espero que haya quedado claro, desde el respeto y la admiración profunda que tengo por este blog.

9. Nina, julio 28, 2009 - 7:09 pm
   Usando Mozilla Firefox 3.5.1 en Windows XP

   Armando: La satisfacción por estar en esta casa es plenamente compartida

10. J. Moreno, julio 29, 2009 - 12:51 am
    Usando Internet Explorer 8.0 en Windows XP

    Más que la retirada definitiva del poder ejecutivo una vez acabada la legislatura, lo que clama al cielo es el no cese del amigo Francesc Baltasar y sus desmanes en la Generalitat.
    Saura no tendría que haber dejado la concejalía de Hospitalet.
    Los mossoss d´Escuadra hace tiempo que gritaban que no los defendiera más de los medios de comunicación.
    Cada vez que hacía declaraciones en ese sentido, la polémica aumentaba.

    Bona nit desde Viladecans.

11. ferrancab, julio 29, 2009 - 1:52 am
    Usando Mozilla Firefox 3.0.12 en Mac OS X

    Navajero no es, ciertamente.

12. JP Quiñonero, julio 29, 2009 - 7:55 am
    Usando Mozilla Firefox 3.5.1 en Windows XP

    Ferrancab,

    Bueno…

    Q.-