Mataró, 2 noviembre 2018. Foto JPQ.

Intento comprender…

[ .. ]

“… Res no fa pensar avui que el programa del govern Puigdemont sigui diferent d’allò que va pronun‐ciar amb lírica poc noucentista: es tracta de persistir per què Espanya segueixi tenint un pollastre de collons….” Jordi Amat, La Vanguardia, 1 enero 2018, Programa pollastre.

“…Trabucaires: los legitimistas graníticos, los más incondicionales seguidores de Carles Puigdemont, que ya empiezan a acusar de conspiradores a aquellos soberanistas que aceptarían la posibilidad de otro candidato a la presidencia [ .. ] Florentinos. Estos serían los partidarios de una política más fina, más sinuosa, más oblicua, más realista [ .. ] La base independentista está hoy mayoritariamente con Puigdemont. La cuestión es si los actuales trabucaires están dispuestos a llevar su estrategia al límite: forzar unas nuevas elecciones en abril. No es seguro…” Enric Juliana, La Vanguardia, 23 enero 2018, Trabucaires y florentinos. [Comencé a comparar el Procés con las guerras carlistas el otoño pasado: España / Cataluña… hacia la Cuarta Guerra Carlista, anunciando entonces la irrupción de los trabucaires en la crisis en curso].

“…ERC no pot oposar-se a l’argument del president legítim si no vol arriscar-se a perdre una porció del vot que encara li és fidel [ .. ] Cal rendir-se a l’evidència: Puigdemont domina l’escena, malgrat els que el dibuixen cada cop més abandonat i desesperat. Els resultats del 21-D li van entregar la clau per bloquejar o desbloquejar la situació i tot fa sospitar que ha optat per la primera opció. És del tot lògic. Va concórrer a les eleccions amb una proposta de restauració de la “legitimitat” arrabassada pel 155 i va guanyar. A ERC. A Junqueras. I a Mas. Els va guanyar a tots. I ara podria estar acariciant la idea de donar el cop definitiu a ERC, en la batalla fratricida pel lideratge del bloc independentista, la guerra poc dissimulada que s’ha anat desenvolupant en paral·lel al Procés. La repetició electoral podria deixar ERC tocada de mort. Els republicans ho saben. I Puigdemont també ho sap…” Oriol Bartomeus, ara, 23 enero 2018, Repetim?

“…El mite del ‘som un sol poble’ s’ha esvaït. Sabent, això sí, que no quedava clar tampoc què volia dir ‘som un sol poble’. Les societats són diverses, múltiples. Però un sol poble, en definitiva, vol dir la capacitat d’articular la multiplicitat. I aquí s’ha demostrat que no s’articulava la multiplicitat [ .. ] I per mi la necessitat prioritària en aquest moment és formar un govern, majoria parlamentària, recuperar les institucions, posar-se a treballar amb perspectiva de quatre anys davant. I que no es desestabilitzi el país econòmicament i social perquè això l’independentisme ho resistirà poc. I tornar a fer eleccions, a part que el resultat és incert, faria que l’estat tingués sis mesos més amb l’autonomia intervinguda. I ara sí que ho aprofitarien…” Andreu Barnils, VilaWeb, 17 enero 2018, Josep Ramoneda: ‘El mite del “som un sol poble” ha quedat fet miques’.

“… Catalunya al llarg de la història no ha sabut construir ni entendre el funcionament de les estructures d’un estat. Per exemple, situar els tribunals de justícia com el nostre adversari és garantia de derrota. Perquè els tribunals de justícia són implacables. I apliquen unes lleis aprovades en parlaments escollits en sufragi universal. Atenció. Potser són injustes, però són fruit del sufragi…” Pere Cardús, VilaWeb, 25 enero 2018, Montserrat Tura: ‘Catalunya no ha sabut construir ni entendre el funcionament de les estructures d’un estat’.

“… Les  forces polítiques catalanes hauran de llegir bé la lliçó del que ha passat aquí. Efectivament l’independentisme és un anhel molt important entre la població de Catalunya, però no són prou per girar la truita i tampoc són prou com perquè Europa els hi doni suport. S’hauran de repensar moltes coses a Catalunya, entre altres per repensar què és el catalanisme avui. El catalanisme ha estat la gran víctima d’aquest procés…” Víctor Saura, Catalunyaplural, 25 enero 2018, Andreu Claret: “El catalanisme és la gran víctima del procés”.

Las negritas son mías.

Cataluña … de la “inestabilidad decadente” a la “decadencia económica”.

Tras teorizar la inexistencia de España, me pregunto si no ha llegado el momento de comenzar a historiar la decadencia de Cataluña:

“… El nacionalisme va rebre la legitimació democràtica ordinària per governar, però no la legitimació democràtica extraordinària per obrir el procés constituent d’un nou estat. Va disposar de la majoria parlamentària per formar govern, però no de la majoria social que hauria sigut necessària per a una declaració unilateral d’independència…” Javier Pérez Royo, ara, 11 enero 2018, Majoria parlamentària / minoria social.

“… constatas que nada evitará que sigamos atrapados en la inestabilidad decadente. Porque en Catalunya la salida institucional está bloqueada hasta vete a saber cuándo…”, Jordi Amat, La Vanguardia, 9 janvier 2018, ‘E la nave va’.

“ …el Economist hacía un balance de la crisis en curso, desde septiembre, para llegar a esta catastrófica conclusión: Lo más probable es que la crisis grave se transforme en crisis crónica…” España / Cataluña… el Tribunal Supremo y Junqueras: de la crisis grave a la crisis crónica.

“Los catalanes, de las piedras ya no sacamos panes”… España / Cataluña… Autogobierno y decadencia económica, según Jordi Nadal y Antón Costas.

¿Cómo olvidar que esa crisis es una parte esencial de otra crisis secular…? → De la inexistencia de España, nueva edición.

Tras el 21-D, nueva versión catalana del duelo a garrotazos, matriz política y cultural de las Españas.

España / Cataluña.