Respondiendo amablemente a mi invitación, C*, gran novelista catalán, me sugiere nombres y obras que quizá sea indispensable conocer, si quiero saber por donde discurren los caminos de la cultura catalana, cuando la política ahonda debates esquizofrénicos.

Decíamos ayer: Españoles, traidores, botiflers.

[ .. ]

De manera elíptica, pero luminosa, para mí, un poema de Perejaume que C* me invita a descubrir quizá hable de tales cuestiones de la manera más honda: devolviendo a la palabra su primera condición original, interrogándose por otras condiciones ventrílocuas, que están en el corazón de un memorable libro de Thomas Bernhard, Der Stimmenimitator, del que hablo por extenso en otro lugar [Retrato del artista en el destierro, cap. 32]. Este es el poema de Perejaume al que hago referencia:

ELS NOMS VENTRILOQUIARIS

Parlem en nom dels llocs.
Parlem, amb el ferm sota paraula,
sense saber si els noms els són, els llocs,
o bé només els diuen. Sense saber
si són els llocs les terres natives d’aquells noms
o bé les són els seus parlants.
Cel enllà, amb el nom que els fa la veu,
els llocs semblen orejar-se.
Ells ens miren amb un sot a la boca
i nosaltres parlem del seu nom, en el seu nom,
sense saber mai si és això que volen dir-nos.