Cuando menos, Zapatero ha conseguido desenterrar con éxito las numerosas guerras civiles que habíamos creído enterradas en la tumba del olvido.
[ .. ]
Newsweek publica una larga crónica intentando comprender la actualidad, a la luz del pasado inmediato, concluyendo con esta sentencia funeraria: “Spain’s failure to overcome its past says much about the state of the nation today.”
Newsweek repite todos los lugares comunes asociados al guerracivilismo más inmediato, indisociable de las relecturas ignorantes e interesadas de la última guerra civil, lamentando que Zapatero “for his part, looks toward an election campaign next spring with two of his biggest promises to the people—peace and reconciliation-unfulfilled.” [Newsweek, 7 octubre 2007, The Longest Shadow].
Me horroriza tanto la realidad tal como yo la percibo como esa realidad imaginaria que Newsweek presentada a sus lectores como realidad inmediata. Recuerdo a Eliot, en su ensayo sobre Milton: “La guerra civil no ha terminado; y dudo que ninguna guerra civil seria finalice nunca”. Ramón Gaya lo decía de este modo: “Los españoles están divididos desde siempre y antes, mucho antes de llegar a lo político. Lo político no es más que un pretexto para su división feroz, abstracta, desalmada”.
¡Y yo preparando la maleta para marcharme a Madrid tres o cuatro días..!
¡Ay! Cuidate…
Lola
Guerracivilisme
El reialme borbònic s’inflama cada dia més amb el guerracivilisme entre PPeros i ZPeros (les dues espanyes de sempre que, segons el poeta, ens glaçaran el cor). Sense entrar ara en el conflicte basc, aquí tenim una altra batalla que podria recruar fins amenaçar la pacífica convivència nostrada: l’enfrontament entre catalufos i xarnegos.
De la mateixa manera que hi ha dues espanyes, també hi ha dues catalunyes: la Catalunya Catalana (que va des del catalanisme light fins a l’independentisme més canyero) i la Cataluña españolista (que va des de la catalanoindiferència no-sabe-no-contesta fins a la catalanofòbia més fatxa). Alguns parlen d’un fifty-fifty que, en un hipotètic referèndum, donaria un resultat molt ajustat, potser un empat tècnic. O no. Ni sóc profeta ni tinc dades fiables.
Les circumstàncies -sempre empitjorables- i la radicalització creixent ens poden conduir fins a un punt sense retorn on haurem d’escollir en quin bàndol estem. Tu i jo potser ja ho tenim clar, però hi ha una majoria silenciosa (que coincideix més o menys amb els abstencionistes) que encara no s’ha pres la molèstia de decidir. Molts diran: «Jo no milito en el catalanisme, però tampoc no sóc anticatalà. Em sento català i també espanyol. Les coses ja m’està bé com estan…»
La batalla entre catalufos i xarnegos només ha fet que començar. No descarto l’horitzó guerracivilista. Poca broma, doncs. Per un costat creixen els piròmans i per l’altre corren les navalles (más todo el peso de la ley: Estado de Derecho, Marlaskas y Garzones)…
El toro d’Osborne contra el burro de Banyoles. S’accepten apostes.
Lola,
Como te agradezco ese «ay..» comprensivo,
Q.-
JP y Lola,
Yo no creo que exista ningún problema grave de convivencia de ningún tipo, sino solo una carrera enloquecida de los medios afines al PP para crear alarma social desde todos los frentes posibles para desgastar al gobierno PSOE. El problema del entorno PP es que es capaz de todo para conseguir lo que ansían (La Moncloa), incluso mentir descaradamente sobre cualquier cosa, por eso yo los considero un partido populista y no popular. Los socialistas no son santo de mi devoción, pero al menos se creen un poco más la misión social de la política y no solamente el poder por el poder de un Acebes o un Zaplana. El problema, creo yo, es que no se puede emplear el todo vale en una sociedad tan compleja y aún menos el ombliguismo de cierta sociedad madrileña para conseguir sus objetivos particulares. Por ello considero que el agitador social número 1, con diferencia, es este lobby de Madrid (para algunos metonimia de España), que no quiere ceder el poder que ha heredado para actuar como un libre mercado, real. De hecho ¿como pueden tener el morro de llamarse liberales?
Toni Ibàñez,
Jo no crec que hi pugui haver l’escenari d’una guerra civil ni molt menys. Estant dins de la Unió Europea i amb tants interessos mutus seria pràcticament impossible. Nosaltres no som l’antiga Iugoslàvia, fora de la UE i de l’Europa occidental, nosaltres som al bell mig d’Europa i una part important de l’euro i de la política europea. Està clar que hi ha una Espanya negra que buscarà com sigui boicotejar els processos democràtics de secessió, en el cas que es posin en marxa, i fins i tot és possible que algun militar boig – que n’hi ha molts – provi de portar l’excèrcit a alguna banda de l’estat espanyol. No obstant això la comunitat internacional es posaria del nostre bàndol, del dels demòcrates i no arribaria a passar res. Tot està a favor dels demòcrates. Els totalitaris, els partidaris de la força militar, no hi tenen res a fer, sobretot ara que Espanya és dins de la Unió Europea i qualsevol problema que tingui, és problema europeu intern.
Para Juan Pedro Quiñonero
LA VENTANA DE KEATS
Para Manuel Borrás
Apartado de todo, vuelto a mí
en silencio egoísta, en soledad
de campos y de encinas y callejas
que el otoño volvió más taciturnas;
asilado a esta sombra y sin más patria
que una vieja edición de tus poemas;
sentado en berroqueña piedra gris
y leyendo tus versos, oigo cómo
de pronto un ruiseñor se eleva y canta.
Todo lo dejo entonces, mi lectura,
mis leves pensamientos, mi silencio.
Todo por escucharle. Es él, él mismo.
El dulce ruiseñor que tú supiste
distinguir entre todas las demás
criaturas, por ser no melodioso,
que lo era, sino por ser el tuyo,
el a ti destinado desde siempre,
desde el día en que Dios de mansas fieras
ocupó el Paraíso y dijo: «Hágase
también el ruiseñor, para que Keats,
en la umbría Inglaterra, al escucharlo
embelesado, alcance esta verdad:
que el canto es sólo uno, siempre el mismo,
y que la rama cambia y cambia el pájaro,
mas no la melodía. Ésta será
de país a país siempre la misma,
de un continente a otro y desde un siglo
a otro siglo, la misma melodía,
igual que en el estanque van las ondas
cuando alguien en él escribió un nombre».
El gorrión y sus cómplices
A.T.
Mr. Bostezo,
A la mateixa Yugoslavia (o a les republiques que la constituien) no hi havia cap ambient guerracivilista pocs mesos abans que comencessin els trets. Sempre els conflictes els organitzen minories conscienciades o interessades (en aquest cas la unio d’escriptors yugoslaus amb el seu famos manifest), aixi que intentar veure en quin punt del procès estem nomes mirant al ambient general no es gaire realista. N’hi ha prou amb una espurna, o amb un manifest ( i aqui hi ha aficio als manifestos), perque les coses esclatin, i en dos dies s’organtizi el merder. L’unic motiu de que a Catalunya no s’hagi passat ja a les mans es el record de la Guerra Civil i de la repressio posterior. Pero anem amb compta perque les generacions mes joves allo ja no ho van coneixer, i aqui d’historia violenta en tenim tanta com el que mes.
Pel que fa a si hi pot haver una intervencio de la UE en cas de actuacio violenta del exercit espanyol, aixo que voste en diu que «tot (suposo que sobretot la UE) estaria a favor dels democrates», doncs deixim dir-li tres coses:
– No es facil saber qui es el democrata en un conflicte. Sovint ho decideix la premsa, com de fet passà a la ex Yugoslavia. Posats a «comprar» opinio publica, no som els catalans els que ho tenim mes facil.
– A la UE ningu es deixaria ni despentinar pels problemes espanyols o catalans
(recordem el que van fer a la ex Yugoslavia: mirar-s’ho de lluny). Es fins i tot dubtos que els europeus es defensessin en cas de invasio del seu propi pais. Aixi que per un pais tercer, doncs …
– La UE no sent cap apreci especial per la democracia. I si algú ho dubte pot recordar quan la UE donà suport al cop militar a Algèria quan els GIA-FIS guanyà les eleccions, i desprès s’ha mirat les degollines entre militars i islamistes que han durat una bona pila d’anys com si sentis ploure. Mentre el gas per la calefaccio arrivés, a la UE la tenia al pairo tota la resta
No esperem gaire de ningu, que tothom te els seus problemes, i posats a fer pronostics, no cal inventar gaire: tot és a la historia, sobretot a la mes recent, la de la ex Yugoslavia.
Sí. Ramon, és bastant cert tot el que dius, però mitjançant la por no s’aconseguirà tampoc resoldre el conflicte. Les pors són humanes, però cal una racionalització i un estudi previs. I per això s’ha creat el Cercle d’Estudis Sobiranistes, per, entre tanta por, recel i ignorància envers un escenari que absolutament ningú coneix perquè no s’ha estudiat amb el rigor necessari, es pugui treure l’aigua clara. Aquí tens una interessant entrevista entre els impulsors d’aquest Cercle amb en Cuní:
http://www.youtube.com/watch?v=P6kOMK8JLSE&mode=related&search= (1/2)
http://www.youtube.com/watch?v=q-4SfZny8O8&mode=related&search= (2/2)
Finalment em sembla que, tot i que cal no pensar en flors i violes, la situació de l’ex-Iuogoslàvia no és equiparable, ja que no estava dins de la UE, ni de l’euro, no era un punt central d’Europa (i Barcelona ho és) i, per últim, acabava de finalitzar recentment la dictadura comunista i la fragmentació es veia com una cosa natural davant d’un país artificial. En el cas d’Espanya es tracta d’una llarga unió que en els últims segles ha patit molta repressió (en especial els catalans), repressió ben estudiada en els llibres d’història (també pels hispanòlegs estrangers), i que, juntament amb la implacable voluntat democràtica dels independentistes catalans, podria afavorir les nostres aspiracions. No cal oblidar que molts estats actuals de la UE són estats nous, que no tenen ni 100 anys (Irlanda, Finlàndia, etc.).
Sigui com sigui cal primer conéixer i després opinar, per això us poso l’enllaç de l’entrevista amb els López.
Ja és curiós que els dos prohoms impulsors del nou sobiranisme tinguin el cognom LÓPEZ… López Bofill i López Tena. Los López salvarán Catalunya!!!