Mataró, 1 abril 2015. Foto JPQ.

“Això era una biblioteca” en el Maresme, en tiempos del Proceso.

[ .. ]

Cuatro meses más tarde:

Amb la perplexitat i el desànim que em creixien per moments vaig fer un cop d’ull a tot aquell plec de papers, llibres i llibretes. I aleshores el món em va caure al damunt, amb el pes de tota la vergonya possible. Hi havia llibretes petites plenes d’esbossos de l’Albert Ràfols-Casamada, sobretot de flors i de rostres. Hi havia sobres plens de cartes personals i amb remitent francès que conservaven la que va ser la seva adreça a l’avinguda de la República Argentina de Barcelona. Hi havia una bona pila de llibres que tant ell com la seva esposa Maria Girona havien il·lustrat, com ara La Plaça del Diamant, de la Mercè Rodoreda o Mites, del Jordi Sarsanedas. També d’altres en què explicava la seva teoria poètica. Hi havia llibres de poesia pròpia, i moltes fotografies personals. També cartells d’exposicions fins i tot del seu pare a Igualada als anys 50. Hi havia cartes manuscrites seves, i dibuixos de petit format. I també apunts sobre l’art i anotacions de previsió de catàlegs de futures exposicions i de projectes escrits. Quan va tornar el venedor em va trobar en un estat de xoc i amb un cop de tristor ben considerables i potser per això va passar a l’ofensiva i em va començar a fer pacs de materials diversos i a arrodonir preus de la possible venda: “Mil euros i t’emportes el quadre de la dona que està d’esquena, aquest dibuix al carbó i la llibreta de notes!. És massa per a tu? Va, vuit-cents euros i hi afegim el llibre que has agafat primer. Què et passa? Que tens por? Quant em vols pagar, tu? Quant em pagaries per aquell quadre sol? Te’l deixo a sis-cents euros. Pensa que els que acostumen a comprar-los ara ja han marxat de cap de setmana i és una ocasió única. Què, quant em vols pagar, tu?”… Jo només tenia ganes de plorar!
Quan vaig aconseguir treure-me’l de sobre sense entrar en aquell joc que em dolia tant vaig tenir una immensa sensació d’impotència. Som nosaltres els que volem construir un nou país? De quina manera? Permetent deixadeses culturals tan lamentables com aquesta? En quina esfera vivim que siguem capaços de permetre que el llegat artístic de l’Albert Ràfols-Casamada (Premi Nacional d’Arts Visuals de Catalunya l’any 2003) i de la seva esposa Maria Girona acabi sota els peus dels clients d’un mercat i pugui arribar a ser objecte d’un regateig tan lamentable? ¿No és obligació dels nostres responsables culturals vetllar per aquesta obra un cop traspassats els artistes i en el cas de no tenir descendents directes? No fa ni sis anys que va morir l’Albert, el 17 de desembre de 2009, i no fa ni cinc mesos, el 8 de març d’enguany, que va morir la Maria). Aleshores, com s’explica que ara es venguin als Encants les seves obres? Qui s’ha tret de sobre aquest patrimoni cultural singular i l’ha fet arribar al venedor? Se’l va vendre algú de la família? O va anar a parar directament a un contenidor en un gest d’irresponsabilitat més que manifesta?…Núvol, 1 agosto 2015, Joan Pinyol, Som un país de deixats.

Las negritas son mías.

“Això era una biblioteca” en el Maresme, en tiempos del Proceso.

MACBA: Crónica de una transformación conmovedora… IVAM, MACBA, Guggenheim, el bolsillo de los catetos y la destrucción mafiosa de la cultura.

Tragedias que vienen de muy lejos:

Genocidio contra la cultura catalana… Genocidio cultural.
La Cataluña cainita vista desde Catalunya.
Jordi Pujol, la filología y la cultura catalanas.
Josep Pla y el estamento municipal de Barcelona.