[ .. ]
Dieciocho meses más tarde, ara estimaba que el Proceso “encalló” / “embarrancó” a finales de abril pasado, para razones bastante semejantes a las de 1640:
[ .. ]
ara, 2 mayo 2016. Encallar: 1. Dicho de una embarcación: Dar en arena o piedra y quedar en ellas sin movimiento. 2. No poder salir adelante en un negocio o empresa.
“Aquesta setmana s’obre l’escenari polític amb una aparent paradoxa, de la qual ens fem ressò al diari. D’una banda, Espanya es veu a abocada a repetir eleccions després de quatre mesos infructuosos en què els partits no han sigut capaços d’articular una majoria; ni tan sols de pactar una investidura. El tacticisme s’ha imposat i ara la ciutadania haurà de decidir, a través del vot, a qui premia i a qui castiga. Amb la possibilitat que una elevada abstenció acabi beneficiant el PP de Mariano Rajoy, que ha resistit i que, de manera potser sorprenent per a alguns, continua encapçalant les enquestes davant la desmotivació de l’electorat progressista. I mentre Espanya viu una situació inèdita, de col·lapse polític, a Catalunya el procés constituent de base participativa que preveia el full de ruta no acaba d’arrencar, també a causa dels desacords entre els diferents agents implicats… ara, 2 mayo 2016. Espanya embarranca però el procés no avança.
Las negritas son mías.
Embarrancar: 1. Dicho de un buque: Varar con violencia encallando en el fondo. 2. Atascarse en un barranco o atolladero.
Cuarenta días más tarde, Josep Ramoneda hace esta lectura del “atasco ante el barranco”:
“Final del procés, explosió de la sobirania, fracàs de la legislatura. Després que el govern de Junts pel Sí hagi vist rebutjats els pressupostos, es gastarà molt paper en un gènere literari que es repeteix cíclicament: les honres fúnebres anticipades de l’independentisme. I, òbviament, tampoc no faltarà a la cita el cor habitual —amb les mateixes veus que van cantar les excel·lències del líder màxim Artur Mas i que ara ja no es recorden d’ell— glossant la genial idea de Carles Puigdemont que reforça Junts pel Sí i rellança el procés. Tots dos discursos formen part del ritual i es retroalimenten…” El País, 10 junio 2016. Nova mutació catalana.
Las negritas son mías.
Dicho todo eso, queda en suspenso la crisis de ¿1640? / 2016 / ¿? …
El vacío cultural, la ausencia de ideas, el matonismo y las manías cainitas / suicidas no invitan a un entusiasmo frenético.
Tragedia no solo catalana, decía, que tiene siglos de historia:
Versión catalana del Duelo a garrotazos, matriz política y cultural de las Españas.
El duelo a garrotazos Estado / Cataluña visto por Goya, Galdós y Sender.
La crisis España / Cataluña vista por Josep Pla.
El Duelo a garrotazos, matriz política y cultural de las Españas… versión enero 2016.
Deja una respuesta