Rosa, Pere y JP con Maria Casadavell, la madre, en Calella de Palafrugell, ¿verano de 1918? Foto ¿? Colección Josep Vergés / Fundació Josep Pla.

Algunas anotaciones de El quadern gris, entre Palafrugell y Barcelona, entre marzo de 1918 y marzo de 1919, describen con cierta precisión unos estragos sanitarios, morales y cívicos de la Gripe de 1918 – Gripe española – Gripe europea, que tienen palmarios paralelismos con los estragos de la crisis del coronavirus.

[ .. ]

Pla describe con precisión clínica el comportamiento de sus paisanos; y avanza estas observaciones:

-El comportamiento responsable es considerado una estupidez.

-La mayoría prefiere eludir responsabilidades.

-La responsabilidad puede ser una consecuencia superficial de la vanidad juvenil.

-Prevalece el egoísmo individual, cívico y económico más absoluto.

-Ese individualismo se confunde con la rapacidad sin escrúpulos en lo económico y una ausencia de vínculos morales en lo social.

-Matriz ética ¿colectiva? que “hace imposible la vida social”.

Cuando Pla subraya “la impossibilitat que la gent té de lligar-se fa que pràcticament hi sigui impossible la vida social…” pone el dedo en la llaga cancerosa más grave: la destrucción o ausencia de una matriz ética, moral y cultural, común, hace muy difícil o imposible la vida social, apenas sustentada por una frágil trama de egoísmos individuales de aleatoria cohesión.

Algunas anotaciones del El quadern gris:

8 de març 1918

Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la universitat. D’ençà d’aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desavagats. El meu germà, que és gran afeccionat a jugar al futbol —malgrat haver-s’hi ja trencat un braç i una cama—, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m’agrada.

14 de març 1918

Ara, finalment, dóna gust de viure a Catalunya. La unanimitat és completa. Tothom està d’acord. Tots hem tingut, tenim o tindrem, indefectiblement, la grip.

18 d’octubre 1918

Divendres. La grip fa terribles estralls. La família ens hem hagut de partir, per anar als enterraments. A la Bisbal, hi ha hagut el de Marian de Linares. A Palafrugell, el d’una filla de divuit anys (una flor de criatura) de la família S. He anat a la Bisbal.

Del carrer, se sentien els plors. Plors a la casa i a l’escala del pis. Impressionant espectacle, que contrasta amb l’aire mudat de la gent —un aire que en sentir els plors s’encongeix automàticament, es torna pansit i enfonsat. Aquestes manifestacions de dolor ho transformen tot i fins el paisatge sembla diferent. Quan se sent plorar, hom agafa un aire de bona persona —d’una bondat indefectible. En un moment donat, un home que s’havia mantingut enravenat i immòbil, els ulls secs, fa un moviment nerviós i les llàgrimes li cauen sobtadament. ¿Què és preferible: encastellar-se en la glaçada, indiferent fatalitat, o entregar-se a la deliqüescència de les manifestacions sorolloses de dolor? Quan hom plora, pateix? Els que no ploren pateixen menys.
L’enterrament del senyor Linares ha estat molt sentit. Al vespre, el tren petit ens porta a casa, dins de la llum incerta, pobra, dels vagons. La màquina bufa desesperadament i de la xemeneia en surten raigs de guspires. El tren va ple. Hom seu en un silenci aclaparat. Els que vénen del mercat imiten els que venim de l’enterrament. Si fos possible d’imaginar un tren de pensadors, tindria el mateix aspecte. L’ombra a la cara feta per l’ala dels respectius barrets. ¿En què pensem? Potser en res. El drama és que hi hagi tantes coses davant de les quals no es pugui pensar res —tantes coses davant de les quals el mecanisme mental és estèril.

22 d’octubre 1918

…  La grip continua matant, implacablement, la gent. Aquests últims dies he hagut d’assistir a diversos enterraments. Això sens dubte fa que comenci de sentir una minva d’emoció davant de la mort —que sentiments reals i autèntics se’m transformin en una mena de rutina administrativa. Els nostres sentiments estan sempre afectats pel poc i pel massa —són d’una mobilitat indecent. Encara que només fos per aquesta raó convindria que aquest escàndol de la patologia tingués una fi —que la grip no matés ningú més.

6 de desembre 1918

A la tarda tracto d’arribar al mas. Pel camí em sento molt refredat, incòmode, i unes esgarrifances de fred em passen per l’esquena gèlida. Reculo. Tinc un moment de por. Deu ésser la grip —penso—; si ho és, la mort és ineluctable. En el moment de girar contemplo un moment el poble de Pals, sempre tan bell, posat sobre el pujol: sobre les velles pedres, daurades, hi havia, suspesa, una lleugera boira blavenca tocada d’escorrialles violeta i malva, molt diluïdes, com una digitació vaga. A casa, prenc un gran bol de llet calenta amb un raig de conyac. Al llit, la reacció es produeix ràpida.

Insomni. Penso en la tendència de la gent d’ací, sobretot de la gent més intel·ligent, a la limitació, a no voler ésser res, a defugir qualsevol responsabilitat. De jove, tothom, més o menys, té una foguerada de vanitat, que generalment no dura. Si en algunes, escassíssimes, persones, dura, és considerat un símptoma d’estupidesa inqüestionable. La gent d’ací vol: a) viure bé; b) viure bé a casa seva o fent una vida absolutament privada; c) interpretar les coses amb el peu forçat dels exclusius interessos personals; d) no ésser importunada per coses alienes a la pròpia voluntat. Aquest fons d’individualisme m’agrada. Té un gran defecte, és clar: la impossibilitat que la gent té de lligar-se fa que pràcticament hi sigui impossible la vida social. El que es troba a faltar més, en el país, és la conversa, la higiènica volubilitat de la relació social. Posat a triar, però, entre la conversació i la llibertat —la llibertat solitària—, jo em quedaria, sempre, amb la llibertat.

24 de febrer 1919

Dilluns. — He passat tot el dia d’ahir i una part del d’avui al llit, amb la grip. He suat com un cavall. Trenta-sis hores seguides. Em llevo pàl·lid i desfet.

D’un cantó em sembla que m’hauria pogut morir i que he passat just. Quan constato que malgrat la fatiga em puc llevar, penso que potser ha estat una grip benigna. Aquests dies han mort mossèn Clascar i el poeta Joaquim Folguera. I tanta gent! Les esqueles són nombrosíssimes. Fa venir pell de gallina. La gent diu que la infecció microbiana ataca sobretot els organismes forts i de complexió molt robusta. Però, llavors, ¿com s’explica la mort de Joaquim Folguera? El coneixia de vista. Era geperut i dramàticament estrafet. En passar per davant del Continental el veia darrere dels vidres, amb la barra molt acostada al mànec del bastó, de vegades recolzada en el mànec del bastó, assegut davant d’una taula amb López-Picó, Carles Riba i Obiols. Era l’home de La Revista —l’animador i l’ànima de La Revista. Li tenia una gran admiració i m’hauria agradat molt de tractar-lo. M’agradava, sobretot, perquè en aquest bany maria barceloní em semblà alguna vegada que feia cara d’irascible.

13 de març 1919

[ .. ]

Plou. Darrere els vidres de la penya es veuen els arbres del jardí de l’Ateneu que degoten, molls, brillants, a través del fum de tabac del local —perfum deliciós de tabac de l’Havana. La tarda és dolça i l’ambient agradable. Domènec Carles explica que un dels dies més dramàtics de la darrera grip —que encara cueja— trobà un seu amic que té interessos en les Pompes Fúnebres.

—Hi ha molts malalts —li digué Carles—. És impressionant.
—Sí, molts malalts, moltíssims… però, per ara —respongué el de les Pompes—, és una grip benigna, una grip que no remata…

A la biblioteca arribo a la quartilla número cent de la traducció de Renard.

[ .. ]

Las negritas son mías.

[ .. ]

Josep Pla y la construcción mítica de Cataluña 2.
Josep Pla y la construcción mítica de Cataluña.

Josep Pla.

En tiempos del coronavirus.