MI fotografiando «Un mundo (1929) de Ángeles Santos Torroella. Madrid Reina Sofía, 20 diciembre 2012. Foto Marc Turiel.

¿El arte? ¿El museo? ¿La crítica de arte? ¿El comercio y la especulación con esas cuestiones..?

[ .. ]

MI fotografiando «Tertulia» (1929) de Ángeles Santos Torroella. Madrid Reina Sofía, 20 diciembre 2012. Foto Marc Turiel.

Hablando del mismo museo, el Museo del Prado, expoliado por la tropa bonapartista, Baudelaire y Ramón Gaya establecen principios canónicos:

«Le Musée Espagnol est venu augmenter le volume des idées générales que vous devez posséder sur l’art ; car vous savez parfaitement que, comme un musée national est une communion dont la douce influence attendrit les cœurs et assouplit les volontés, de même un musée étranger est une communion internationale, où deux peuples, s’observant et s’étudiant plus à l’aise, se pénètrent mutuellement, et fraternisent sans discussion…». Baudelaire, Curiosités esthétiques 1868

“Si España no hubiese pintado, España sería un país más hambriento, más famélico, más frenético, más absurdo, más loco; el sentimiento pictórico le ha dado a España como una cordura de mucho peso, equilibradora. Porque la pintura es siempre carne, cuerpo, realidad”. Ramón Gaya (1953).

Ante las crisis, metamorfosis y crecimiento saturnal del comercio y las industrias de la cultura e incultura, Mercè Ibarz propone una revisión íntima y profunda:

«La relació amb l’art [ .. ] És una relació personal com l’amor i l’amistat, i, alhora, per estar inserida en un sistema cultural de segles d’una creació en bona mesura col·lectiva, comunitària, la relació de cadascú amb l’art és poliamorosa i poliamistosa de natura, depèn força del coneixement i la pràctica que n’has tingut i tens, de la vocació i la devoció, de la fe en l’obra d’art i en les seves heretgies contracorrent. ¿Fe, devoció? ¿Mística? Què diu ara aquesta dona. No pas exactament. Soc desconfiada de mena, vinc de pagès, és el tracte amb l’art que m’ha regalat confiança, i també, el risc de perdre la por a les paraules, com fe i devoció, i així, caram, quina gran cosa, no confondre-les amb succedanis ni eufemismes. Cal atenció, en aquest afer, és el que compta més Per no caure en, ni menys encara practicar, l’amor tòxic. Tot no s’hi val. Ho reprendré més endavant. ¿Pot la contemplació de les arts visuals ser tòxica? Diria que sí…».
[ .. ]
Aquestes pàgines són una invitació a mirar sense pantalles ni intermediaris. I per sobre de tot, tant si mirem en directe com amb la traducció que és tota reproducció, són un convit a mirar l’obra d’art com la primera vegada que veus algú. Tant si és un dels teus amors com si la descobreixes. L’amor conegut no ho és mai, també és una obra d’art. Mirar, mirar, mirar-nos la cara, veure’ns. Sense pensar-hi, que ja ho faràs després…». (MI, «No pensis, mira. Davant de l’obra d’art» / «No pienses, mira. Ante la obra de arte»  (Anagrama).

Ambición que comporta…

-Una revisión del «concepto» de arte. ¿Por qué continúa seduciéndonos el arte griego? Antes que una cuestión «cultural», se trata de una relación íntima, visual, carnal: anterior, posterior y más profunda que cualquier libro o «historia».

-Una crítica de la «información» artística y museística: comercios que, con frecuencia, alimentan los más diversos «descarríos» antagónicos… el mercado de la información vive y prolifera comerciando con naderías iluminadas con publicidad interesada.

-Una fe profunda en la naturaleza humana, la naturaleza de la cultura y el arte: las palabras y las imágenes construyen nuestra identidad y la identidad de los pueblos.

Mercè Ibarz.

El Museo nacional y el entertainment business en España, Cataluña, el País Vasco.

De la iglesia al museo; del museo al supermercado, el prostíbulo, el cuartel.

Ramón Gaya y el destino de la pintura.

Ramón Gaya, el centenario, en Turia.

Arte.

Fotografía.