La crisis, contada por Josep Pla, el 6 de marzo de 1919, hablando de una fonda, se me antoja perfectamente actual.
[ .. ]
¿Es necesario traducir…?
6 de març. — La dispesa. Malgrat conèixer-la de tan pocs dies, se’m va aclarint el fons tràgic de la casa. A davant del negoci hi ha una mare, dues filles i una minyona, Maria. La mare fa de cuinera i treu rarament el cap al corredor. És un ésser humà devastat pel foc de la cuina i per la misèria: una dona seca, pàl·lida, amb una cabellera grisa molt esclarida, terroritzada per l’angoixa, que ha viscut literalment arrossegada per la vida. La filla gran –una noia alta, prima, morena, de cabells negres– té relacions. Voldria casar-se per marxar de la casa i viure tranquil·la. La inseguretat del seu matrimoni la fa viure en un estat d’excitació nerviosa, de displicència incontrolable. Per la més petita cosa es dispara i les faccions –tot el cos– li entra en una crispació convulsiva. En aquests moments, la primera cosa que diu és que un dia se suïcidarà, tirant-se per la finestra. La nena petita té deu anys. És grassoneta i té una cosa, a la cara, de badoqueria. De vegades l’envien a comprar alguna cosa i triga dues hores a tornar. Li pregunten què ha fet, on ha anat, com ha passat el temps, i es queda amb la boca oberta, sense dir res. Maria, la minyona –una noia baixeta, espessa de carns, d’una coqueteria passiva, amb un esllanguiment vegetal molt acusat, que parla amb un accent de la província de Lleida–, ha d’aguantar la persecució frenètica de gairebé tots els dispesers. El qui projecta una persecució més activa és el dispeser de més edat –un tal don Eligio. De vegades em pregunto: quan aquests insensats li hauran fet la criatura, què hauran fet, pobrets?
Hi ha un dispeser que es diu Lluch. És un català sud-americanitzat moreno, ple, alt, ben vestit, d’una impressionant pedanteria, ple de vent. Parla amb accent, amb la parsimònia de l’home que s’escolta i es reserva –fins i tot quan demana l’hora que és– i porta uns vestits foscos ribetejats –les americanes que Lloyd George ha posat de moda– amb un aguant i una barra impressionants.
Un altre dispeser, Mateu, té la mania del calçat. Al voltant d’aquest xicot, hi flota sempre aquella olor típica que fan les sabates noves –aquella mala olor de cuiro fresc–, sobretot si són barates. A sota del seu llit, se n’hi veuen diversos parells –gairebé totes enllustrades d’un color tirant a vermell. L’ideal d’aquest xicot seria estrenar unes sabates diàriament. És un ideal singular i xiroi, que està, però, dintre de les palpitacions del temps: aquests últims anys, les sabates, en aquest país, han agafat una importància que no havien tingut mai del meu record. A la casa hi ha un desordre indescriptible. Generalment a les sis de la tarda els llits encara estan per fer i els orinals resten immòbils a les tauletes de nit. [Josep Pla: El quadern gris, 6 de març 1919].
Las negritas son mías.
Sabio y tierno Pla, implacablemente abierto a las realidades de las gentes, tan solo consigo mismo…
Nina,
… qué mágnífico resumen de todo Pla; si, solo consigo mismo… completamente solo… consigo mismo, y con su consagración solitaria a la escritura, que jamás lo salvó de tal soledad, insondable, oceánica, manicomial, diría él,
Q.-
… la reconsagrada manía de escribir… por suerte, la tuvo
Nina,
Afortunadamente, para nosotros. Él fue víctima de esa «diabólica manía», que Borges ha resumido de manera canónica, para mí:
El poeta declara su nombradía
El circulo del cielo mide su gloria,
Las bibliotecas del oriente se disputan mis versos,
Los emires me buscan para llenarme de oro la boca,
Los Ángeles ya saben de memoria mi ultimo zèjel.
Mis instrumentos de trabajo son la humillación y la angustia;
Ojalà yo hubiera nacido muerto.
Seguir en la pensión y ella a la calle, con la criatura, sin poder regesar a Lérida (ni mucho menos) y recordando ese desorden indescriptible de la casa que deja…
Guau, que forma mas elegante y educada de poner a alguien de vuelta y media sin proferir un solo insulto. Mas como el narrador se necesitan, y menos como el narrado, diria yo…
Gasolinero, Jordi,
… Gasolinero,
Si, si: han cambiado muchas cosas, claro; pero la sordidez y el drama siguen siengo muy semejantes, digo yo.
… Jordi,
Pues si. El mestre era muy fino, oye,
Q.-
Si es que hasta me lo imagino diciendolo con una voz suave y con tono de amabilidad y espontaneidad… bonita lectura para acabar la semana, Quinyo!
Jordi,
In person, el mestre… era una miqueta mordaz, irónico y cínico. Cosa que ponía fuera de sí a burgueses y progres catalanes, que jamás lo tragaron, ni los unos ni los otros,
Q.-
Gracias por recordarnos a Josep Pla, Mr. Quiñonero.
Me permito añadir un fragmento del apunte del 4 de marzo:
«Escriure. Generalment se sent dir que quan un es posa a escriure, les blanques quartilles perden la virginitat. La virginitat de les quartilles, però, no té cap importància. La virginitat de les «quartel·les» –aquesta és la paraula que Josep Carner proposa per anomenar aquesta classe de papers– encara menys. El que en posar-nos a escriure perd notòriament la virginitat és el pensament que hipotèticament ens pensàvem tenir i els mitjans d’expressió de què il·lusòriament pensàvem disposar. Aquestes són pèrdues de virginitat irreparables. No hi ha ningú que no es pensi ésser un gran escriptor abans de posar-se a escriure. Tema literari: dibuixar, en una ratlla i mitja, el vol d’un ocell.»
Deliciós i lúcid. I a veure qui és el valent que es posa a fer l’exercici que ens proposa. Jo, em confesso ben covarda (i impotent).
Nicole, Teresa,
… Nicole,
Es Muuyyyyy agradable poder compartir cosas, si.
… Teresa,
¡Qué buenísima idea…! qué pequeño enorme gran textooooooooo…
Q.-