Arenys, 25 agosto 2012. Foto JPQ.
Los comentarios atribuidos al Rey sobre el ministro de Cultura y Cataluña han desenterrado la profunda desmemoria histórica e ignorancia que pesa sobre lo que don Juan Carlos y don Felipe piensan sobre esa cuestión de fondo.
[ .. ]
En la primera edición de mi ensayo De la inexistencia de España analicé varios discursos del Rey y el Príncipe sobre tales asuntos.
Retomo de ese libro un discurso del Príncipe de Asturias, pronunciado el 20 de abril de 1990, en la Generalitat, en Barcelona. Don Felipe afirmaba, solemnemente:
Parleu, honorable senyor President, dels anys, dels segles, en el curs dels quals un president de la Generalitat, i per tant Catalunya en la seva plenitud institucional, no es van poder dirigir i a més en català al Rei o al Prìncep hereu, o que fins i tot ni tan sols van existir, la Generalitat erradicada, i lamenteu aquesta greu mancança.
Us comprenc perqué sento el mateix que vós i també lamento que el “fill d’or de la história”, com diu un gran poeta català, Jacint Verdaguér, hagi estat en un temps descabdellat a l’inrevés, i que en consecuéncia unes cojuntures que es van convertir en estructures impedissin que tampoc el Rei, el Prìncep hereu, no es poguessin dirigir en català a les legìtimes autoritats i a la generosa ciutadania de Catalunya.
Peró la millor manera de demostrar les coses no son les paraules que hi poguen aplicar, sinó els fets que les poden canviar, com ens ha mostrat des del primer dia Sa Majestat el Rei, el meu pare. Ara estem aqui vós i jo, honorable senyor President, dialogant clar i català, com diu aquesta expresió tan genuina. Y aixó són els fets que, como també subralleu, a la fi importen.
Unos hechos a la par simples y contundentes. Estoy aquí y con vosotros porque en nuestra rica variedad constituimos todos un único pueblo. Estoy aquì porque los títulos ligados a Cataluña que me corresponden como heredero de la Corona representan tanto una consecuencia de la historia como constituyen una de las ramas del frondoso árbol de la democracia. Estoy aquí hablando también catalán porque no podrìa representar lo que represento sin haberme propuesto hablarlo.
[ .. ]
Se equivocan quienes todavía contemplan la España autonómica como un problema, pues lo que en verdad ha hecho ha sido articular una realidad de muy positivos resultados: las autonomìas han liberado y han suscitado energía e imaginación, iniciativa y participación. No hallaríamos en la España moderna un periodo más abierto del que vivimos, más implicado en un panorama de horizontes tan esperanzadores.
Y ahora quiero invocar yo también la enseñanza de la historia. Cataluña se caracteriza por cinco grandes periodos, que a la corta han influido de forma extraordinaria en ella misma y muy pronto en España entera, y a la larga nos han proyectado a todos con peso decisivo màs allàs de las fronteras.
Son els periodes, primer, de la Marca Hispànica. Bastió meridional de l’imperi carolingi i ferma linia divisória entre el cristianisme i l’islam. Després, como forjadora d’aquell imperi mediterrani en el que, segons proclamava l’expresiu cronista Ramon Muntaner, fins i tot els peixos lluien la senyera de les quatre barres.
En tercer lloc, constituint Catalunya una clau fonamental de la unió dels regnes d’Espanya per mitjà de l’audaç figura de qui aleshores cenyia la Corona d’Aragó, Ferran el Católic. Llavors, com porta de l’impuls i materializació de la revolució industrial, amb la que Catalunya ens ha introduit de ple en la dinàmica occidental.
Per ùltim, per ùltim en aquesta breu enumeració que de cap manera pot ser eshaustiva, Catalunya ha actuat com portaveu de la idea de l’Espanya de les nacionalitats, de les cultures, en la seva varietat i la seva unitat. La qual és, al capdevall, la que amb la democràcia defineix l’Estat, ens proporciona el marc que, perfilant el conjunt del quadre, en resalta les caracterìstiques, la seva força.
[ .. ]
Por mi parte, comentaba, en mi libro De la inexistencia de España: Dirigiéndose a la Generalitat, con ese discurso, de rarísimos antecedentes, si es que alguno tiene, en nuestra historia contemporánea, SAR el Príncipe Felipe esbozó una reflexión histórica que también es un programa de acción política para el siglo XXI.
Deja una respuesta