Hijo de Agustí Bartra y Anna Murià, él lo cuenta así:
[ .. ]

ara, 14 / 15 mayo 2026. Entrevista de Aniol Costa-Pau: Roger Bartra Murià: «A diferència dels meuspares, que van poder tornar a Catalunya, el meu exili s’ha tornat permanent»:
«Vaig néixer a Mèxic, però he acabat sentint-me un estranger al país on vaig néixer. A diferència dels meus pares,que eren exiliats i que van poder tornar a Catalunya després de trenta anys, en el meu cas l’exili s’ha tornat permanent. Vaig créixer com un nen i un adolescent català a Mèxic, parlant una llengua diferent i vivint en una cultura diferent, i això va ser una experiència molt singular. Per a mi aquesta condició de ser estranger s’ha d’entendre com un ofici: una situació creativa i estimulant per reflexionar sobre el món, els llocs on es viu i elviatge.
[ .. ]
«No puc recordar cap moment en què no sabés que els meus pares havien hagut de fugir del franquisme. Sempre ho vaig saber, encara que fos d’una manera molt primària. L’exili, de fet, era part de la història romàntica de la família, de la fundació del matrimoni, perquè els meus pares es van conèixer a França, en una concentració de refugiats catalans on hi havia la Mercè Rodoreda.
[ .. ]
«Els meus pares no van decidir tornar de cop. Van venir a Catalunya de visita, després de molts anys sense voler fer-ho perquè Franco encara era viu. Però quan van arribar van ser rebuts per molta gent i es van adonar que tenien un lloc. Van venir amb maletes de turistes i es van acabar quedant. Jo ja vivia independentment, primer a Veneçuela i després amb plans d’estudiar a Londres i a París. Així que tornar a Catalunya no era una opció real per a mi, perquè tenia passaport mexicà, no tenia permís de treball i, a més, l’antropologia pràcticament no existia, aquí.
[ .. ]
«Jo tenia una cultura europea i catalana que no tenia la majoria de gent a Mèxic. El meu pare estava molt lligat a les tradicions gregues i jo vaig créixer llegint les tragèdies clàssiques traduïdes per Carles Riba. A casa la literatura formava part de la vida quotidiana i jo escoltava les reunions amb intel·lectuals catalans i mexicans. Vaig tenir de professor l’historiador Pere Bosch i Gimpera. I a casa hi havia una presència molt important de persones com Ramon Xirau, fill del filòsof Joaquim Xirau; també l’assagista i poeta Manel Duran, que vivia als Estats Units; Pere Calders, que era molt amic de la família, simpatiquíssim i que recordo perfectament, o el dibuixant i pintor Josep Bartolí…» ara, 14 / 15 mayo 2026. Entrevista de Aniol Costa-Pau: Roger Bartra Murià: «A diferència dels meuspares, que van poder tornar a Catalunya, el meu exili s’ha tornat permanent».
Las negritas son mías.
Manuel Andújar me presentó hace siglos a Agustí Bartra y Anna Murià. Incluso escribí sobre Bartra en el INFORMACIONES de las Artes y las Letras. Sin embargo, tardaría mucho tiempo en descubrir la obra de Anna Murià. Y descubro con mucho retraso la obra de Roger Bartra Murià.
Su experiencia, la de un desterrado, de España, de Cataluña, de México, tiene algo de esencial sobre la condición del hombre moderno, el hombre de nuestro tiempo, víctima de la historia, pero capaz de iluminar esas tragedias a través de la lengua, las lenguas, la cultura, la antropología, en este caso.
Gran respeto.
Mercè Rodoreda, Anna Murià, Mercè Ibarz, Ramón y los amenazados genios de la tierra.
Deja una respuesta